Monestir de Poblet, Tarragona

El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet segurament sigui el monestir més representatiu de la Ruta dels Reials Monestirs de Catalunya i constitueix una autèntica joia històrica i arquitectònica, d’aquí que el 1992 fos declarat patrimoni de la humanitat.

L’edifici que avui dia es pot contemplar data del segle XIV, tot i que el monestir va ser fundat al segle XII (1129) per ordre del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. El nucli de la vida espiritual del monestir el forma l’església, anomenada de Santa Maria, formada per una planta basilical de tres naus amb transsepte, un absis amb deambulatori per al pas dels pelegrins, una espectacular volta apuntada o ogival i un conjunt de capelles accessòries d’estructura radial.

Entre el refectori i la basílica hi trobem el claustre, espai quadrat d’estil gòtic (segles XII-XIII), simple i harmònic, que serveix de punt de distribució de les dependències comunes. A l’ala est del claustre hi ha la sala capitular, on els monjos es reuneixen per dur a terme el capítol, és a dir, el recordatori de les regles de la norma congregacional adoptada, i per debatre assumptes interns referents a l’organització del monestir.

Els espais que formen el conjunt del monestir estan envoltats de tres fileres concèntriques de muralles, apuntades alhora per un conjunt de portals, on cadascú dona accés a diferents espais del cenobi. D’aquests portals en destaquen dos: la porta Daurada (segle XV), que custodia l’entrada a llocs com la capella de Sant Jordi, la zona d’hostalatge o l’Hospital dels Pobres, i la porta Barroca (segle XVII), que dona accés a la basílica.

Al monestir també s’hi conserven valuoses obres d’art sacre. La majoria s’exposen al museu, situat al Palau Reial o al Palau del Rei Martí, d’estil gòtic. El museu inclou retaules, talles i altres tipus d’obres. També constitueix tot un patrimoni el fons documental que hi ha a la biblioteca, on es poden trobar des de còdexs de l’època fins a l’arxiu personal del qual va ser president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas.